Poques ciutats d’esta grandària poden dir el que pot dir Llíria: dos societats musicals centenàries, centenars de músics formats ací tocant per tota Europa i una vida cultural que no depén de subvencions extraordinàries sinó de voluntaris que assagen cada setmana.
La UNESCO va reconéixer la tradició de les societats musicals valencianes per algun motiu. No és folclore: és una infraestructura educativa que ha ensenyat solfeig, disciplina i treball en equip a diverses generacions molt abans que estes paraules apareixeren als plans d’estudi.
El risc de donar-ho per fet
El que funciona sol rebre menys atenció. Les bandes han sobreviscut a guerres, crisis i canvis de govern amb un model econòmic fràgil: quotes, concerts i l’esforç de famílies que paguen classes i compren instruments.
El patrimoni immaterial no cau de colp com un edifici. S’apaga a poc a poc, quan una generació deixa de rellevar l’anterior.
Sostindre’l costa bastant menys que recuperar-lo. I per a un poble que ha fet de la música el seu senyal d’identitat, seria una ironia amarga descobrir-ho tard.
Leave a Reply