Portem més d’una dècada sentint la mateixa frase: el model de finançament autonòmic es reformarà l’any que ve. I l’any que ve arriba, passa i torna a ajornar-se. Mentrestant, la Comunitat Valenciana continua rebent per habitant menys recursos que la mitjana, amb la mateixa població que atendre i els mateixos serveis que sostindre.
No és una queixa identitària ni un greuge inventat per al consum intern. És aritmètica. Quan un territori aporta per damunt del seu pes i rep per davall de la seua població, el diferencial no desapareix: es paga en llistes d’espera, en aules massificades i en carreteres secundàries que ningú no arregla.
El cost de no decidir
La política té una manera còmoda de gestionar els problemes difícils: convertir-los en comissions. Però cada any de retard té un preu mesurable. El deute acumulat per infrafinançament no s’evapora amb el canvi de govern; s’hereta, es refinança i limita el marge de qui vinga després.
Un model que exigeix a les comunitats prestar els mateixos serveis amb recursos diferents no és un model: és un repartiment de sort.
Què hauria d’exigir la societat civil
Durant els meus anys al capdavant de la Cambra vaig aprendre que els acords duradors no naixen de la confrontació permanent, sinó de dades compartides. Abans de discutir el repartiment convé acordar el diagnòstic: quant costa realment atendre un ciutadà en sanitat, educació i dependència en este territori.
A partir d’ací, la negociació deixa de ser un pols simbòlic i passa a ser el que sempre hauria d’haver sigut: una discussió tècnica amb conseqüències polítiques, i no al revés.
Leave a Reply