Cada vegada que visite una empresa industrial sent la mateixa frase: no trobem gent qualificada. I cada vegada que visite un centre de formació sent la contrària: el nostre alumnat no troba pràctiques de qualitat. Totes dues coses són certes alhora, i eixa contradicció té solució.
La formació professional arrossega un prejudici de dècades: es va considerar durant molt de temps la via de qui no servia per a estudiar. Eixe estigma ens ha costat una generació de tècnics que hui farien falta al taller, al laboratori i a la planta.
El que funciona en altres llocs
El model dual alemany no és màgia: és coordinació. L’empresa participa en el disseny del temari, acull l’alumne durant una part substancial del cicle i el contracta amb freqüència en acabar. El centre no competeix amb l’empresa: hi col·labora.
Cap país no ha resolt el seu problema industrial sense resoldre abans el seu problema formatiu.
Tres canvis concrets
Actualitzar els cicles amb les empreses de l’entorn i no des d’un despatx central. Dignificar la figura del tutor d’empresa, que hui assumix eixa tasca sense reconeixement ni temps. I publicar dades d’inserció laboral per cicle i per centre, perquè les famílies trien amb informació real.
Res d’això exigix una llei nova ni un gran acord nacional. Exigix constància i voluntat d’asseure a la mateixa taula qui forma i qui contracta.
Leave a Reply