L’empresa familiar és la columna vertebral del teixit productiu valencià. També és, sovint, el seu punt més fràgil: no per falta de mercat ni de producte, sinó per no haver preparat a temps la successió.
He vist companyies sòlides, amb clients fidels i comptes sanejats, encallar en una conversa que mai no es va tindre. Qui mana quan el fundador es retira. Què passa amb els germans que no treballen en l’empresa. Com es valora el que cadascú aporta.
El protocol familiar no és paperassa
Un protocol familiar ben fet no resol els conflictes, però els ordena: separa la propietat de la gestió, fixa regles d’entrada i eixida i evita que les discussions de diumenge acaben al consell d’administració del dilluns.
L’empresa familiar no mor de competència. Mor de converses ajornades.
El relleu s’ha de preparar quan les coses van bé i el fundador encara té energia per a acompanyar. Fer-ho en plena crisi, o després d’un ensurt de salut, és prendre la decisió més important de la companyia en el pitjor moment possible.
Leave a Reply